Avui he anat amb la classe a la maternitat d’Elna i haig de dir que ha estat una experiència que no oblidaré mai. Des del moment que hem baixat del bus, he sentit una emoció estranya, com si el lloc ja em parlés. Les parets respiren esperança, però també tristesa. En entrar a les habitacions i veure el jardí, sembla que cada racó té una història amagada. Penso en totes les dones que van donar a llum aquí, fugint de la guerra, espantades però amb una força que només elles poden tenir. El lloc em mou moltes emocions i no puc evitar sentir coses al pensar-hi.

L’Assumpta ens explica moltíssimes coses, entre elles com més de 600 nens i nenes van néixer aquí, tot gràcies a l’Elisabeth Eidenbenz. Ens ensenya un vídeo impactant, i amb preguntes molt interessants que m’han fet pensar molt. Les dures condicions en què les persones vivien durant la guerra és el que més em toca.

Arriba l’hora de marxar a l’autocar. Tots estem plens d’emocions, i les emocions del moment són molt estranyes. Anem cap a Cotlliure, a la platja d’Argelers. Allà anem a explicar una anècdota graciosa que fa el viatge més especial. Uns que viuen allà van parlar-nos en francès i nosaltres no sabíem com reaccionar. Vam estar una estona rient.

Hem dinat, hem fet un passeig pel poble i per acabar de matar emocionats estem en marxa a la platja d’Argelers. He entrat amb l’Assumpta perquè a ella li donava mals records entrar-hi sola. Hem fet un minut de silenci en honor als milers de morts en aquella platja.

Durant tota la sortida he sentit tristesa per tot el que ha patit la gent d’allà. Soc una persona molt riallera però en poques ocasions he rigut durant la sortida. He sentit admiració per la força de la vida. Els nens que van néixer allà són un símbol d’esperança. Fins i tot en els moments més foscos, la humanitat és capaç de tirar endavant.

Les dones que van parir allà estaven molt soles però en el fons no tant: “Qui plora per la seva cria, mai no està sol en el camí”.