El passat dijous 16 d’octubre va venir a l’institut Santi Serratosa per fer-nos un taller de percussió corporal i va compartit amb nosaltres tots els seus coneixements de manera molt generosa. A més, just el dia abans havia estat a l’acadèmia d’OT fent un taller per als concursants i li vam poder preguntar moltes coses del món dels concursos de la televisió.

Santi Serratosa és musicoterapeuta, bateria professional i percussionista corporal. Es va graduar en música a l’Aula de Música Moderna del Conservatori del Liceu, l’any 1999. Va continuar els seus estudis superiors de bateria al Drummers Collective de Nova York. Després d’una etapa de formació, l’any 2011 obté el títol de Màster de Musicoteràpia per la UPF. Formació en Pedagogia Sistèmica per l’Institut Gestalt de Barcelona (2019).

A més de ser professor de bateria des de l’any 1994, actualment es dedica a fer cursos i tallers de percussió corporal per diferents països del món. Per aquest mateix fet és reconegut nacionalment.

Com a bateria ha actuat i gravat amb moltes bandes des de l’any 1990. Tocant estils tan diversos com jazz, latin, flamenc-fusió, rock, funk, música electrònica, etc. Actualment, forma part de grups reconeguts en l’àmbit estatal com Astrio i Gossos, amb els quals continua enregistrant discs i girant per diferents països. 

Com a percussionista corporal ha creat i dirigeix la SSM BigHand (Big band de percussió corporal) i comparteix un projecte de duet amb la Mariona Castells, amb la qual ha participat en diferents espots publicitaris i esdeveniments artístics, socials i educatius.

https://santiserratosa.com/ca/

 

Què va fer que et decantessis per la percussió?
Quan era molt petit em vaig començar a interessar per la música amb un amic meu. La primera intenció de tots dos va ser apuntar-nos a classes de guitarra, però en haver-hi tants guitarristes ja, vaig decidir agafar la bateria. Aquesta va ser la primera decisió.

Vaig començar i de sobte vaig notar que aquell era el meu instrument.
Quins han estat els referents musicals i no musicals que creus que han marcat la teva trajectòria?

Quan vaig començar, en aquell moment escoltava molta música punk, metall, rock..., però de fet, el primer músic amb el qual em vaig emocionar va ser en Mark Knopfler, el guitarrista de Dire Straits. Ja quan vaig començar a tocar la bateria, un dels referents inicials que tenia era Metallica i el seu baterista Lars Ulrich. Empatitzava molt en com mantenia ell la bateria en aquell moment.
Va tenir un valor molt important per mi, tot i que actualment no els segueixi gaire.

 

Què és el que et va motivar a fer tallers de percussió corporal i amb quin objectiu els fas?
El fet que descobrís la percussió corporal, és perquè jo donava classes de bateria cap al 2007 i tenia dos alumnes que tenien necessitats especials. Els havia d’ajudar i acompanyar des d’un altre lloc, des d’un altre punt de vista d’unes classes de música típiques.

Partint d’aquí, vaig estudiar musicoteràpia per enfocar les classes des d’una altra mirada. I en paral·lel, vaig anar a un curs de percussió corporal i em vaig enamorar completament.

Llavors, una amiga em va proposar de fer un taller de percussió corporal a la seva escola de música. Al fer aquell taller, se’m va despertar una sensació de voler més i més.

Sí que és cert que jo mateix he provocat molt aquesta sensació en mi. Sempre he pensat que quan estudies o t’enamores d’alguna disciplina, és molt important tenir projectes creatius en desenvolupar idees, i amb la percussió corporal vaig fer exactament això. En el moment que vaig descobrir aquesta art, vaig crear una Big Band de percussió corporal i un projecte duet amb la Mariona en el qual vam començar a fer vídeos per desenvolupar diferents idees.

Per mi és molt important poder defensar aquests projectes des del cor. Sempre que jo comparteixo un aprenentatge intento que sigui des d’alguna cosa que jo hagi creat i que pugui defensar-ho molt emocionalment. Per aquest motiu utilitzo molta música que jo estimi, música en la qual em senti realment còmode per poder treballar bé.

La intenció menys important dels meus tallers és fer percussió corporal. La mateixa percussió corporal és el vehicle que faig servir per poder desenvolupar aquests aprenentatges. Jo no formo percussionistes corporals, sinó que utilitzo la música com a eina per desenvolupar-nos personalment.

​

Quina diferència hi ha entre interpretar música en un grup de rock convencional i interpretar música en una comunitat més àmplia com el teu projecte BigHand?

Personalment en el meu cas, era el rol que ocupava en cada un dels projectes, per exemple amb Gossos jo era el bateria d’un grup de pop. En aquest cas no soc líder, no creo les cançons, sinó que hi cocreo en el procés d'arranjament final, per tant, tinc un rol molt concret de bateria. En canvi, en la BigHand jo era el director, jo dirigia la BigHand com si fos un director d'acord. Era allà davant també executant coses, però la meva funció era de director. Doncs, el rol determina molt la diferència. També com a predisposició escènica: com et col·loques psicològicament, com projectes, etcètera, etcètera.

​

I en l'àmbit efectiu o emocional per mi és molt semblant, perquè tinc la sort de què tots els projectes que he fet com a professional, són projectes que jo he estimat. O sigui, a mi, Gossos m'encantava, tot i que el meu rol fos diferent la música que fèiem m'encanta, i amb la BigHand era tot creació pròpia i encara ho podia defensar més emocionalment. Sí que és cert que el temperament que potser necessites en una cosa i una altra o l’actitud, és diferent perquè la música està desprenent diferents emocions, o estan expressades amb diferent instrumentació, però jo em sento bastant semblant en l'àmbit efectiu en què és la meva implicació emocional. Perquè per sort estic interpretant coses que estimo, i que m’agrada, i que m’ho crec, i que les vull transmetre com a tal. 

Aquests últims anys, he tingut la sort de no haver de fer feines com a instrumentista que no m’agradessin i poder pujar a l’escenari interpretant coses que jo també sento com a meves.
 

Quina és la teva visió de l’art?

Ostres aquesta pregunta! És molt filosòfica! … Jo crec que hi ha una cosa molt important que m’agrada compartir i transmetre. Crec que és molt important deixar de mitificar l’art com a eina, per exemple ara es fan servir molt les arts escèniques per portar-les a l’escola, pel valor que tenen, etcètera. Però si l’art no l’utilitzem amb una intenció pedagògica coherent, tindrà el mateix impacte que qualsevol disciplina. Llavors jo abans de parlar d’art parlaria de la importància de la creativitat.

​

Per mi és molt crucial que allò que ens aporta l’art com a disciplina, que és aquesta mirada creativa, sigui totalment transversal a totes les disciplines d’un institut o escola. O sigui, l’art per mi és molt crucial, la creativitat implícita que neix a partir d’un embrió que és l’amor cap a allò que estàs fent. La majoria de gent que ens dediquem a poder treballar amb les arts escèniques en el món de l'educació hi ha una passió per aquella disciplina, la qual t’ha fet treballar i recorre molts processos de vida, creatius, amb tota la psicologia i emotivitat que hi ha, i per tant quan vas a l’aula et dona una magnitud del que és tant el contingut com el que és la persona i l'acompanyament molt potent. Però s’ha de deixar de mitificar en el sentit de què l'art no és només l’eina que pot fer això per educar, perquè totes les disciplines poden ser enteses des d'aquesta mirada.

​

Llavors per mi parlar d’art és parlar d'alguna cosa molt més important que és parlar de la creativitat i la passió cap a allò que fas. 

​

No sé si he respost a la teva pregunta, però jo, si més no, no ho tinc del tot clar. Però sí que, com que faig molta formació de professorat i he estat en molts cursos de les arts escèniques com a eina educativa, etcètera. Sí. Jo soc molt defensor, si per això estic aquí, però atenció, perquè el sistema educatiu no es pot relaxar amb això. Perquè entra altres coses la concepció de les mateixes arts escèniques que a vegades se'ls hi dona aquest paper, a vegades se les arracona allà i se les menysprea sense voler, però menys prear-les, i en veritat és tot el contrari, tota la mirada que tu li portes a aquesta art escènica l'has de portar a la disciplina que estiguis compartint tu a l’escola o l’institut.

Com creus que ha influït la música en la teva manera d’entendre la vida?
Influeix en el sentit que és el motor de tot plegat. Ahir per exemple, vaig anar al programa OT, i em van dir que no podia posar música comercial, havia de ser música lliure de drets. Llavors, per mi, sense les cançons i la música que jo estimo, defensar una classe se’m fa molt difícil perquè no puc compartir aquesta part d’amor. Necessito ser coherent amb això. Necessito posar una cançó que la gent que treballi amb mi es cregui i que sigui veritat que m’agrada. I ahir finalment a OT vaig aconseguir que passés perquè vaig integrar les cançons perquè fos com a mi m’agradava. Però tot i això, vaig haver de fer ús d’un banc de cançons lliures de drets per poder fer la classe que vaig fer ahir.

Per tant, la meva emoció en poder compartir dia a dia allò que jo estimo, es va veure afectada, no era tan lliure per poder fer la classe perquè estava subjecte a unes cançons que jo no em sentia involucrat emocionalment.

Per tant, per mi la importància de la música és vital perquè és la meva eina amorosa, i sense aquesta part d’amor em sento capat. Va ser tan fort el primer dia que m’ho van dir. Hi havia dies que em despertava a la nit i em preguntava; com ho puc fer per fer una classe sense això? I va anar molt bé, va estar molt bé. De fet, va ser un exercici molt bonic per mi. Amb els dies crec que valoraré molt el que em va passar ahir.
 

Algun cop has dubtat de la teva carrera musical?
Uf, he tingut molt dubtes. Sobretot, he tingut molts dubtes com a baterista. Si realment em sentia preparat o si era prou bo. La meva autoestima com a baterista ha anat molt en alts i baixos i he estat en molts baixos. De fet, la percussió corporal em va ajudar a entendre’m d’una manera diferent com a músic i com a baterista i això m va salvar una mica. Però he transitat per molts moments els quals no confiava gens en el fet que jo podia arribar a ser un bon baterista i això em condicionava.

Ara, jo he sigut molt afortunat en la vida, perquè he tingut sempre grups que feien que sempre estigués al cent per cent amb la música. Només començar amb 14 anys, vam fer un grup de punk d’amics que va tenir molt èxit per la meva zona. Llavors durant tres anys, assajàvem gairebé cada dia i va fer que el meu creixement musical fos brutal.

En desaparèixer aquest grup, va sorgir un altre que també va quallar mediàticament i públicament. Després un altre, i en acabat un altre. O sigui sempre he tingut projectes musicals que m’han permès viure de la música i viure amb la música d’una manera com jo crec que vocacionalment soc, és a dir, una persona creativa. I aquest ha sigut el meu motor de vida.

He tingut alts i baixos com a baterista, però no com a músic de grup no sé si m’explico. Una cosa és ser músic professional i l’altre és ser músic de grup, de garatge. Això no ho he dubtat mai perquè és la meva zona, on jo estic còmode.
I clar, jo tinc 50 anys i el cos a poc a poc ja va aguantant menys, però sí que és cert que jo estic fent coses perquè el cos aguanti i continuï sent així. Però és això, he sigut molt afortunat, sempre tots els projectes que he fet han tingut prou impacte social perquè això hagi sigut el motor per continuar involucrat. Si en els grups en els quals hagués estat o les feines que haguessin sortit no hi fos tot això, no estaria dedicant-me a la música, i per això dic que he tingut aquesta sort. El mateix amb els tallers, si hagués vist que no funcionaven tampoc haurien tingut el recorregut que ha tingut. Les circumstàncies són fonamentals, la vida et porta per llocs imprevisibles.