Cultura
Parlem amb en Xavier Bobés, creador escènic
Els alumnes de 1r de batxillerat d'arts escèniques han gaudit de quatre sessions de treball amb el creador escènic Xavier Bobés, a qui també han pogut entrevistar
20/11/2025 - Enzo Mulero, Gerard Vives i Estel Doy
Xavier Bobés és creador escènic. Es defineix com a autodidacta. Apassionat de la poètica dels objectes, investiga des de fa vint anys amb tot tipus d’objectes quotidians. Col·labora amb altres creadors com a assessor de creació a l’especialitat de dramatúrgia objectual. Aprofundeix en la recerca del contingut simbòlic/teatral dels objectes i de tot allò aparentment banal. I això ho fa mitjançant la creació, l’assaig i la docència.
Ha vingut a l’institut durant quatre sessions de treball dins l’optativa de Taller de Creació Escènica i ha compartit amb nosaltres els seus coneixements i la seva visió de la creació artística a partir del treball amb objectes. A partir de les seves sessions, seguirem treballant per a fer una proposta escènica que mostrarem el proper 12 de febrer al Teatre Odèon de Canet de Mar.
Et defineixes com autodidacta i com has anat aprenent i gestionant els aprenentatges al llarg de la teva trajectòria professional. I què penses que pot tenir de diferent el fet de no haver passat per una acadèmia?
Sí, jo soc autodidacta. Bueno, vaig estar tres anys al col·legi, després vaig anar a França, després vaig anar a una escola de dansa, però no he tingut una formació reglada. De fet, jo vaig estudiar per ser actor i tot el que és el treball dels objectes i la poètica del gest i a partir de tot allò que pots expressar sense paraules, va sorgir treballant. I va ser així que realment vaig començar a veure des d'on jo volia explicar una història. Per això jo crec que té molt a veure amb la recerca. I sense saber-ho, vas trobant la teva pròpia manera d'explicar i d'imaginar.
I creus que això és més difícil que poder passar per una acadèmia?
En el meu cas, no ha estat més difícil, ha estat orgànic, perquè jo mai em vaig sentir molt còmode ser un actor i que em diguessin: fes això o fes allò. Sinó que jo volia fer el que jo volgués dir, però no sabia encara com. I sé que no era un actor que pogués estudiar el seu text i dir-lo, i com algú volgués, sinó que intentava dir-lo a la meva manera, buscar que aquest text es pogués dir d'una altra forma que no fos només amb la paraula sinó amb els objectes. Llavors és difícil, perquè sempre els inicis són molt difícils. Estàs en un espai en el que has d'apostar per les teves idees i això vol dir que no sempre és fàcil o difícil, però a poc a poc també és qüestió d'anar treballant i perseverant i fas una proposta petita, intentes compartir-la, després això si funciona, la fas en un altre lloc i vas creixent a poc a poc, fins que tens una estructura petita de companyia i intentes que aquesta companyia pugui fer espectacles i també tallers, o després, a vegades, si et fan alguna proposta que té a veure amb les arts expositives... perquè treballar amb objectes et dona la possibilitat de fer altres coses, no? T’ho inventes.
Per mi és molt crucial que allò que ens aporta l’art com a disciplina, que és aquesta mirada creativa, sigui totalment transversal a totes les disciplines d’un institut o escola.
Què et va portar a dedicar-te al teatre d'objectes? Com descobreixes el valor simbòlic d'un objecte del dia a dia i quin procés utilitzes per transformar-lo en una peça escènica?
És una mica el que estem veient. O sigui, a mi l'objecte m'atrau moltíssim perquè l'objecte quotidià parla molt de nosaltres mateixos. Realment, l'objecte que ens acompanya a tot arreu és una mica el nostre company sentimental també. Ens expressem a partir de les coses, no? De tu com vas vestida, parla molt de tu, o què és el que tu toques o què t'agrada fer, parla de qui ets. Llavors, la nostra firma quotidiana, en el sentit de qui som realment, som com toquem les coses, quines coses acumulem. I jo penso que tot això, en un escenari, té molt potencial poètic, no? Simbòlic, perquè en el fons és com si, de cop i volta, et veiéssim a tu amb les teves coses a escena, començaríem a entendre una manera de ser i d'imaginar molt vinculada a una persona concreta. Nosaltres crearíem un personatge. I com tot allò, en el fons, parla de la vida, però des d'un lloc més simbòlic, no? Que és l'escenari. Llavors, jo crec que els objectes, com que els estem constantment tocant, estan carregats de memòria, estan carregats de fantasia, estan carregats d'imaginari i és només prendre una mica d'atenció a tots aquests imaginaris per treure-li un partit que moltes vegades està allà present, com a testimoni, no? Els museus estan plens d'objectes i aquests objectes han passat moltes històries i han evolucionat. I això és el que fa que nosaltres també podem créixer amb ells.
En quin moment vas adonar-te que els teus espectacles començaven a guanyar reconeixement a nivell internacional, ja sigui per idiomes o gires? I com gestiones que obres tan personals arribin a un públic tan variat?
Doncs va ser una sorpresa, perquè realment el primer espectacle que vaig fer en solitari era amb joguines i vaig fer-ho amb joguines perquè no sabia què més fer. I tenia la casa i vaig pintar una paret de casa negre perquè volia com poder assajar i els vaig col·locar amb un fil de pesca i vaig intentar entendre que allò podria ser un univers. I sí que vaig començar a fer-ho a bars i sotanos, a Barcelona i poc a poc, un festival, on s’hi feia teatre, es va interessar i d'allà vaig estar 10 anys en què l’espectacle es va anar fent en festivals internacionals. Es tracta, també, suposo, d’anar creient que tu tens alguna cosa a dir i que allò pot ser que et porti a programadors i a públic que volen llegir una història personal. I per mi és una sorpresa molt bonica poder compartir aixó. Ara aquest dijous, me’n vaig al Japó amb un altre espectacle que parla sobre la història d'Espanya i del franquisme adaptat perquè ells ho puguin entendre, però és una manera bonica també de transmetre la teva història a un públic i a una gent que no la coneix.
Hi ha alguna idea ara més actual, algun concepte, algun objecte del que diguis: m’agradaria escriure sobre això?
Sí, l'any que bé, estic començant a treballar amb un projecte en el qual treballo amb la roba. Amb la roba. Sí, com els materials. Jo sempre us parlava de les famílies d'objectes. Jo vaig treballar amb joguines, vaig treballar amb objectes trencats, vaig treballar amb porcellana i vidre, vaig treballar amb materials de costura, vaig treballar en un altre espectacle amb objectes de la república d'una escola. I ara tinc moltes ganes de treballar la memòria de la roba, perquè és un projecte que neix des de la poètica del que jo estic nombrant i descobrint que és del dol. És a dir, ens fem grans i inevitablement els nostres cossos van canviant i la roba que tenim també. I anem deixant episodis de la nostra vida enrere. Fins i tot arribar al moment en què ja no hi som, el dol d'una persona que ja no hi és. Què passa amb tota aquesta roba? Què passa amb tot allò que roman dins un armari. I què passa amb la roba que tu tenies quan eres petit? També, no? I una mica m'agrada parlar a través dels objectes a partir d'això, la roba, per a mi és un potencial molt bonic.
Quan viatges per mostrar el teu art, notes diferència en la manera en com reacciona el públic? O sigui, segons la cultura?
Sí, que reacciona diferent, però alhora hi ha molts punts en comú. Hi ha moments en què tothom s'emociona perquè realment estàs parlant de la família o de sentiments universals que tenen a veure amb l'amor o que tenen a veure amb… Bueno, amb estats d’ànim que més enllà de la cultura ens fan a tots molt semblants.
Com veus el teatre d'objectes dins del panorama actual? Creus que està prou valorat i té prou presència a la escena cultural?
Jo crec que els últims 10 anys, el teatre d'objectes ha crescut molt. Hi ha moltes companyies i molta curiositat també per arribar a contextos com aquest, que potser vaig començar a entendre què era el teatre d'objectes amb 25 anys i vosaltres en teniu quinze o menys, o deu menys, no? Setze. En teniu setze. Però vull dir que realment crec que està arribant a un públic molt més jove. Però a nivell institucional encara ens falta un lloc on poder presentar les nostres propostes. Sempre estem en espais una mica al marge. No hi ha equipaments que puguin acompanyar-nos amb la cura que toca, perquè són propostes delicades, íntimes, que necessiten també uns espais que siguin favorables. Jo crec que això és una lluita, com la va tenir la dansa, per tenir els seus propis espais, jo crec que el teatre d'objectes o les arts visuals necessiten una mica més de suport.
I també, ara estem en un batxillerat d'arts escèniques, no? Una cosa que et voldria preguntar també si veus viable dedicar-se a l'art, no? Que sempre hi ha com aquesta cosa que amb l'art et mors de fam o que no és un treball…
Jo crec que si t'apassiona, endavant. Crec que és una feina que no és fàcil, que has de treballar molt perquè realment ningú treballarà per tu i et trobaràs amb dificultats, com en qualsevol professió, però la passió que sents per allò farà que continuïs. I que, si tens alguna cosa a dir, és important poder-la dir. I realment jo penso, almenys jo he aconseguit viure del que m'agrada, ho passo molt bé, de vegades treballo massa i dic, ara necessito vacances, o de vegades treballo molt i no tinc no em dona per viure i busco altres marges, però jo crec que t'ajuda molt la creació per donar-li la possibilitat a la vida que t'ensenyi constantment coses. I això és, per mi, dels fruits més bonics. Estar aprenent constantment i també adaptar-te una mica a la realitat. Així que jo crec que si realment us apassiona la feina que feu, jo apostaria per fer allò que t'agrada, sempre. No pensar des del cap, amb això em trobaré feina, perquè pots estar-te uns 15 o 20 anys, et cansis de fer allò i vulguis tornar a fer el que t'agradava.
La nostra última pregunta és com has viscut l'experiència de treball d'aquests dies al nostre centre?
Doncs molt bé, jo estic content. Això també us ho voldria preguntar a vosaltres. De moment, amb aquest grup que hem acabat, ara pel següent, jo crec que, clar, jo veig que en poquet hi ha progressos molt considerables. Després és veure des d'un mateix si un pot arribar a imaginar allò que seria en un futur, el que podria fer, però per mi és important poder centrar l'atenció en un lloc, veure com un objecte es pot anar expressant i com jo puc anar imaginant una història, no tenir por al buit, no tenir por al ridícul, no censurar-me, no anticipar-me, de vegades dic no et precipitis, no corris, donar-se els temps, perquè si tu no dones el temps, ningú el donarà per tu. Si tu no hi creus, ningú hi creurà per tu. I per poc que facis, sempre sumes. No has de començar per res massa complicat, pots començar a poc a poc i llavors amb els dies, perquè el temps sempre està a favor teu, sou molt joves, podeu anar entenent com us expresseu, no? Un idioma no s'aprèn d'un dia per l'altre. Ni a escriure, llavors el que a vegades necessitem és tenir una mica de paciència. És un treball molt artesanal. Així que jo estic molt content. Crec que hi ha hagut molt bona escolta i crec que també vosaltres esteu molt oberts a llegir. Està com perceptible que hi ha maneres d'expressar-se que no són tan convencionals, no? Com seria, potser, declamar un text a escena, sinó que com les coses es poden expressar d'una manera més suggerent, des d'un altre lloc, diferent.